El Seguiment d’Ocells Comuns d’Andorra (SOCA) ha començat amb força, ja que s’han cobert els dos censos de la temporada de reproducció de 15 dels 27 transectes proposats com a prioritaris, la qual cosa representa el 55,5% dels transectes a realitzar idealment al cap dels 5 anys inicials del programa Lanius. Hi han participat 9 voluntaris/es, a més dels dos coordinadors del programa. Cada voluntari/a s’ha encarregat d’un transecte. Els resultats que es mostren a continuació fan referència als censos de la temporada de reproducció.

Dades bàsiques dels transectes del SOCA realitzats durant la temporada de reproducció 2005.

Durant el període de reproducció, s’han comptat 3.531 ocells de 77 espècies, sobretot pertanyents a l’ordre dels passeriformes, però també s’han comptat rapinyaires, picots, tudons, cucuts, falciots i fins i tot un gall de bosc.

Total d’exemplars comptats per espècie

CONSIDERACIONS SEGONS ELS ESTATGES:

Montà:

L’estatge amb major nombre d’ocells comptats i major nombre d’espècies. La primera dada s’explica per la productivitat més elevada de les altituds baixes respecte les cotes superiors. El major nombre d’espècies s’explica per la més gran diversitat d’ambients en aquest rang altitudinal, ja que comprén fons de vall, poblacions, conreus, erms, matollars, boscos de ribera, de caducifolis, mediterranis, de coníferes i zones rocoses. Les espècies que s’han detectat de manera exclusiva o molt important en aquest estatge respecte els altres estatges són:

falciot negre, roquerol, oreneta comú, oreneta cua-blanca, cargolet, pit-roig, rossinyol, bitxac comú, merla blava, tallarol de garriga, mosquiter pàl·lid, bruel, mallerenga carbonera, pica-soques blau, escorxador, pardal comú, pardal xarrec, verdum i gratapalles.

Subalpí:

Respecte l’estatge precedent, l’abundància d’ocells i la diversitat d’espècies minven considerablement, ja que es passa a gairebé la meitat d’individus comptats i es perd un 19,4% d’espècies. Els ambients d’aquest estatge són eminentment forestals, tret del transecte 9 (Incles), que tot i estar a cota subalpina té bona part del seu recorregut entre prats. Les masses forestals dels transectes subalpins del SOCA 2005 estan compostes principalment per pi negre (Pinus uncinata), per pi roig (Pinus sylvestris) (transecte 4, coll Jovell) i petits plaps d’avet (Abies alba) (transecte 6, Pardines). Les espècies que s’han detectat de manera exclusiva o molt important en aquest estatge respecte els altres estatges són:

gall de bosc, picot negre, merla de pit blanc, reietó, raspinell pirinenc, llucareta, trencapinyes i verderola.

Alpí:

L’estatge culminal de la muntanya andorrana és el més pobre quant a nombre d’ocells comptats i d’espècies identificades. Les raons de tot plegat són la baixa productivitat de les grans altituds i l’homogeneïtat relativa dels ambients alpins, on dominen tarteres, prats alpins, petits rierols i parets de roca. Les espècies que s’han detectat de manera exclusiva o molt important en aquest estatge respecte els altres estatges són:

àliga daurada, alosa, grasset de muntanya, cercavores, còlit gris, gralla de bec vermell i gralla de bec groc.

CONSIDERACIONS SEGONS LES ESPÈCIES:

Grans rapinyaires:

L’aufrany (Neophron percnopterus) és un rapinyaire que no apareix a la llista d’espècies nidificants del Principat. Amb tot, se n’ha observat dos exemplars adults i junts (parella?) al transecte Pujols-Rocafort. Se sap que a la veïna vall de Sant Joan Fumat, ja a Catalunya, n’hi ha una parella, i el més probable és que sovint entrin al Principat a la recerca d’aliment, i que fossin justament els ocells observats. Les parets de Rocafort, però, bé podrien acollir algun niu d’aquesta parella. El falcó pelegrí (Falco peregrinus), espècie motiu de seguiment dins del programa Lanius, apareix associat a formacions rocoses de l’estatge montà, tot i que se sap que arriba a cotes alpines. La distribució de l’àliga marcenca (Circaetus gallicus) i del xoriguer gros (Falco tinnunculus) s’explica per la seva dependència d’espais oberts per caçar, els quals es troben principalment als estatges montà i alpí. L’aligot comú (Buteo buteo), en canvi, sembla més lligat als ambients forestals. L’àliga daurada (Aquila chrysaetos), espècie que també és motiu de seguiment dins del programa Lanius, ha estat observada només en un transecte alpí, que generalment és on fa vida, caça i cria.

Orenetes i falciots:
La urbanització creixent (i aparentment imparable) dels fons de vall del Principat afavoreix clarament espècies com el falciot negre (Apus apus), el roquerol (Ptyonoprogne rupestris) i l’oreneta cua-blanca (Delichon urbicum), o si més no les afecta de manera ben diferent a com ho fa a l’oreneta comú (Hirundo rustica), la qual s’ha detectat en només dos transectes (rec de l’Obac i Sispony) i amb xifres ben modestes (21 exemplars). Aquesta dada, encara que no prou sòlida, vindria a confirmar el que a tants països s’està apreciant: el declivi poblacional de l’oreneta comú com a conseqüència, en principis, de les transformacions dels usos del sòl i l’ús de pesticides.

Generalistes forestals i d’ecotons:

Espècies com el cargolet (Troglodytes troglodytes), el pardal de bardissa (Prunella modularis), el pit-roig (Erithacus rubecula), el tord comú (Turdus philomelos), la merla comú (Turdus merula), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), el gaig (Garrulus glandarius), el pinsà comú (Fringilla coelebs), el gafarró (Serinus serinus) i el sit negre (Emberiza cia) presenten una molt major abundància als boscos montans que no pas als subalpins, tret del pardal de bardissa, que troba en aquests segons ambients abundàncies majors. L’aparició d’individus esporàdics d’algunes d’aquestes espècies als transectes alpins s’explica perquè la majoria d’ells comencen a cotes subalpines, on hi ha boscos i hi poden trobar els darrers territoris ocupables.

Especialistes forestals:

El gall de bosc (Tetrao urogallus), el picot negre (Dryocopus martius), el raspinell pirinenc (Certhia familiaris), el reietó (Regulus regulus) i la mallerenga emplomallada (Parus cristatus) estan únicament representades, o de manera destacada, als boscos de coníferes. Aquestes espècies, i alguna altra no detectada amb els transectes, com per exemple el mussol pirinenc (Aegolius funereus), s’associen a boscos madurs, ben conservats, amb una estructura heterogènia, sobretot verticalment.

Espècies ubiqüistes:

S’entén per ubiqüista una espècie que apareix amb relativa abundància en un gran espectre altitudinal, sempre que les condicions ambientals l’afavoreixein. De les espècies comptades, aquest és el cas de la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), ja que apareix ben representada als tres estatges, si bé al montà assoleix les xifres més elevades, i de la mallerenga petita (Parus ater), que arriba a les cotes alpines cercant aliment als pins castigats que s’enfilen més enllà dels 2.000 m.

Migradors:

La realització de la primera tongada de censos durant el mes de maig, especialment la primera quinzena, ha permès detectar algunes espècies que amb molta probabilitat són migradores al Principat, com ara la cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus), la tallareta vulgar (Sylvia communis), el papamosques gris (Muscicapa striata) i el lluer (Carduelis spinus), i que al moment de fer els transectes es trobaven de pas prenupcial pel país. Amb tot, és possible que alguna d’aquestes espècies hi niuï (tallareta vulgar i lluer sobretot, a l’estatge montà la primera, al subalpí el segon).