El programa Lanius, amb una durada prevista inicialment de cinc anys (2005 - 2009), té els següents objectius principals:

1. Recollir informació sobre la situació i les tendències poblacionals de les espècies d’ocells amenaçades que no gaudeixen actualment de cap programa específic d’estudi o seguiment.
2. Recollir informació sobre la situació i les tendències poblacionals del conjunt dels ocells comuns d’Andorra, tant dins com fora de les àrees d’importància nacional per a les aus.
3. Sensibilitzar la població sobre la problemàtica de conservació dels ocells i de la natura en general, i afavorir la participació de voluntariat.

METODOLOGIA

ESPÈCIES INCLOSES AL SEGUIMENT ESPECÍFIC

S’ha determinat el seguiment específic de setze espècies. Llur estatus al Principat (segons les categories establertes a Llista Vermella dels Ocells d’Andorra (ADN, 2002)) i l’estima de la població reproductora d’Andorra (BirdLife International, 2004) es recullen a la taula següent:

Espècies incloses al seguiment específic: nom comú i científic, estat de conservació al Principat (E: En perill d’extinció; V: Vulnerable; R: Rara; S: Segura; -: Indeterminada), estima de la població reproductora d’Andorra (BirdLife, 2004) i objectius específics del seguiment (1: Avaluar l’èxit reproductor; 2: Escatir la presència com a nidificant; 3: Estimar la població nidificant o territorial).

Donades les particularitats biològiques i els objectius plantejats per a cada espècie, el seguiment ha considerat diverses metodologies:

• Escoltes: nocturnes o diürnes segons el cas (espècies diürnes i nocturnes). Les escoltes consisteixen a situar-se als suposats territoris d’on se’n vol saber el manteniment i parar l’orella uns minuts. Si passada una estona no se sent l’espècie en concret, se’n reprodueix el cant territorial mitjançant una gravació del mateix (normalment en format CD audio). Després d’uns minuts es torna a escoltar en silenci. Aquesta seqüència es repeteix diverses vegades (màxim 4).
• Esperes: es tracta de romandre en silenci i quietud a prop dels suposats llocs de nidificació i esperar a veure l’espècie concreta i els seus moviments, indicis de cria, comportament territorial, etc.
• Batudes i prospeccions: les batudes consisteixen a avançar en front obert una sèrie de persones per on en qualsevol moment i lloc es pot detectar l’espècie a censar. Cal ser un mínim de persones perquè la batuda sigui vàlida, i parar compte a la distància entre persona i persona, la qual s’ha de mantenir constant. Les prospeccions no són tan estructurades, sinó que la persona o persones que les realitzen es mouen aleatòriament pel lloc on es fa la recerca amb la finalitat de detectar l’espècie.
• Mapeig: es tracta de situar sobre cartografia detallada els elements del paisatge més rellevants i els diferents individus de l’espècie en concret.

METODOLOGIA DEL SEGUIMENT D’OCELLS COMUNS D’ANDORRA (SOCA)

El SOCA consisteix a comptar i anotar tots els individus de les espècies d’ocells que es detecten (visualment i auditiva) al llarg d’un itinerari de 3 km de longitud que es fa a peu. Hi ha dues èpoques de cens, la temporada de reproducció i la d’hivernada. Els censos de la temporada de reproducció s’han de fer al mes de maig, el primer, i al de juny el segon. Els d’hivern, als mesos de desembre, el primer, i al de gener el segon. L’intèrval mínim de temps entre els dos censos de cadascuna de les temporades és de 15 dies. Els censos hivern, per motius meteorològics i d’accessibilitat, són opcionals.
Les condicions meteoròlogiques dels dies dels censos han de ser bones, per tant cal evitar de fer-los en dies de pluja, neu o fort vent. L’horari dels censos és sempre al matí, entre l’alba i les 4 hores següents.
El transecte de 3 km es divideix en 6 seccions de 500 m, ha de fer poques ziga-zagues per evitar dobles comptatges d’individus i evitar l’exposició a forts sorolls que dificultin sentir els ocells. En cas de dubte sobre si un exemplar s’ha comptat dos cops, es desestimarà el segon contacte. És útil tenir unes marques sobre el terreny per saber quan es canvia de secció.
La velocitat a què s’ha de caminar és lenta, per tal que es trigui de 20 a 25 minuts per secció, és a dir entre 2 hores i 2 hores i mitja pel conjunt de l’itinerari. Tot i la necessitat de controlar la velocitat de progressió, hom es pot aturar a escoltar o observar tantes vegades com calgui per tal de determinar correctament un exemplar. A més, també es pot abandonar el transecte per tal d’acostar-se a un exemplar de difícil identificació, o aturar-se a descansar. En aquests dos casos, cal descomptar el temps i no es pot anotar cap ocell que es detecti fins que no es reprengui el cens.
Les espècies a comptar són totes les que es detectin al llarg del transecte, a banda i banda del camí. Els ocells que no s’ha vist que aixecaven el vol ni on aterraven s’anoten com a exemplars que sobrevolen l’itinerari. Els transectes proposats es mostren gràficament al mapa següent. Amb tot, existeix la possibilitat de realitzar itineraris en qualsevol altre indret del país.